Per: Alfredo Cohen M, director de La GRAN pantalla
Sembla una pel·lícula. Sembla una ficció que aquest festival només compleixi tres anys i hàgim viscut tantes coses. El vam llançar en 2019 gairebé com un experiment. Teníem la intuïció, basada en un treball audiovisual comunitari en diferents barris de Barcelona, que les persones grans reclamaven un espai de trobada i reflexió amb el setè art com a fil conductor. Moltes d’aquestes persones exigien una mirada diferent sobre les seves realitats. Una mirada allunyada dels estereotips i prejudicis clàssics que les anomenaven com a antigues, avorrides, reprimides, amargades, sense motivació per l’aprenentatge o la participació social. Alguna cosa així com ‘post-ciutadans’, sempre membres d’una societat en la qual generaven més despesa social que ingressos.
Aquell estiu de 2019 els Cinemes Girona es van omplir de caps blancs (i no tan blancs) per, davant d’una gran pantalla, parlar de feminisme, de persones LGTBI+, de ser gran en diferents cultures, de relacions intergeneracionals potents. Aquell primer festival ens va deixar clar que no estàvem bojos, que la gent gran de Barcelona tenia capacitats infinites per debatre, reflexionar, aprendre, aportar… i que les imatges en moviment eren una excusa perfecta per a la construcció de nous imaginaris sobre el fantàstic fet d’envellir.
Menys d’un any després, la pel·lícula va esdevindre de terror. Amb les sales de cinema tancades i grans ciutats del món desertes com si es tractés d’una apocalipsi, les persones grans sortien cada dia als mitjans de comunicació internacionals, com a éssers vulnerables. De sobte, es van convertir en una xifra. Un número sense nom ni història apartades de tots en una sala d’hospital o en una funerària. Amb sort, la tele les mostrava a les finestres de les seves cases, amb poc a dir.
Ens tocarà ser avis per explicar als nostres néts que malgrat la Covid vam fer una inauguració amb mesures extremes de bioseguretat i vam exhibir pel·lícules a una plataforma digital en format festival. El que els semblarà molt simple, l’any passat va ser revolucionari. De sobte, senyores octogenàries estaven connectades per vídeo-trucades per debatre sobre cinema i, sobretot, per insistir en el fet que la salut mental és tan important com la física. Així fou com vam ratificar que posar a les persones en el centre implica cuidar-les amb més i millors espais de diàleg, trobada i llibertat.
Al Carib de Colòmbia, on de casualitat vaig néixer, diem carreta, conte, falsedat, palla o xerrameca a les històries que exagerem… i que en són moltes. Perquè sembla carreta que un any més tard la ciència hagi creat una vacuna i totes les persones grans d’aquesta ciutat estiguin vacunades. Sembla falsedat, una farsa, però és tan real com el documental que tancarà la 3a edició de La GRAN pantalla, el Festival Internacional de Cinema de les Persones Grans de Barcelona, una vacuna contra la indiferència, la solitud no desitjada i l’edatisme.
Ens veiem al cinema! De l’1 al 4 de juliol als Girona i de l’1 al 10 de juliol a través de Filmin. També trobareu diàlegs, debats i molt més a la nostra pàgina web.
Comentaris recents